Sóc fill d’una nissaga de professors

Sóc fill d’una nissaga de professors

Segons Informa El Punt Avui José Antonio Donarie és professor a la Facultat de Turisme, on imparteix Tipologia i Estratègies d’Espais Turístics i director Institut Superior d’Estudis Turístics. Aquest reconegut expert en turisme ha estat,a més, regidor del PSC a Sant Feliu de Guíxols i diputat al Parlament durant pràcticament dues legislatures, en el govern de Pasqual Maragall. Donaire combina aquella visió que es mou entre l’analítica i la passió romàntica per aprendre, amb la voluntat de passar a la pràctica.

Vostè és un expert en turisme, com s’hi especialitza?

Vaig fer Geografia i Història i vaig estar a punt d’acabar Història Moderna. En geografia, m’interessaven els temes d’ordenació. Jo el que volia era entendre l’espai on em movia, que era una zona turística. De fet, jo estava estudiant unes teories d’ordenació del territori i el que hi havia no s’assemblava en res a la teoria. Com era, que fer les coses bé era fàcil, però teníem un territori així? Jo vaig treballar molts anys de cambrer a la costa per pagar-me els estudis. Tenia un contacte directe amb el turisme i necessitava entendre allò.

Volia ser útil, ajudar a canviar?

Jo tenia aquesta necessitat, si voleu, naïf, de ser útil. Volia trobar les solucions dels problemes que jo veia. Un punt messiànic, que amb els anys passa. Afortunadament el món no necessita salvadors, però sí que em va ajudar a entendre les coses.

I la conclusió?

Em va costar acceptar-la. Jo associava els paisatge, els pins, la roca granítica, el mar, a la bellesa absoluta. Tenia la sensació que el turisme havia destrossat, depreciat, el patrimoni de manera irreversible. I pensava que s’havia fet il·lògicament i per error.

I no va ser així?

No. Durant molt de temps aquest paisatge va ser la millor resposta a les necessitats de la demanda. Tots diem que va ser per l’absència de planificació i per la manca d’un entorn democràtic. Doncs, no. Els turistes volien això i estaven plenament satisfets amb aquella oferta.

Què ha canviat?

El que ha canviat és el que volen els turistes. Amb el canvi de visió, de model, és quan esdevé tot anacrònic i, a la pràctica, un problema. No hi ha diferència entre Benidorm i Cancún! Són la materialització del que algú va dissenyar sobre un paper.

Però hi havia normatives?

Sí, però sempre que es feia una normativa pel territori, automàticament es buscaven les escletxes que tenia o senzillament es vulnerava per adaptar al model que volia el turisme. No va ser, doncs, el resultat històric d’una manca de planificació efectiva, sinó la necessitat d’adaptar-se a un model.

I amb molt més rigor?

Tampoc. Amb una planificació rigorosa és cert que ens hauríem estalviat alguna catàstrofe, però la foto final no hauria variat gaire. Això va ser dur. Perquè els culpables, si es pot fer servir aquest terme, i alhora els beneficiaris som nosaltres mateixos. El visitant ja no es conforma amb sol i platja i l’oferta complementària. Ara necessita visitar i reconèixer el territori. La major part de turistes han reaccionat negativament contra els símbols turístics.

Però les marques són importants?

Quan un visitant veu una saturació de símbols turístics l’associa a un turisme embolcallat dels anys 80, per dir-ho senzillament. Els fa la sensació que el producte és carrincló i els genera rebuig. Estem vivint un excés de marques que responen a un prototipus com el de la Costa Brava, que és molt eficient, però que el turista percep com un producte d’una altra època. S’han fet esforços, alguns han reeixit, però es necessita una gran coordinació i, sobretot, inversió i innovació. Aquest és el un drama: tenim un territori dissenyat per una altra època.

I vostè arriba a Catalunya precisament en aquesta època. Però, on va néixer?

Vaig néixer a Salamanca, el 1968. Una magnífica ciutat universitària. La meva mare és de Béjar, una ciutat industrial molt important de Salamanca amb indústria tèxtil, i el meu pare era extremeny. Quan tenia 11 anys vaig venir a Catalunya, el 1979. I un detall: els meus pares eren professors.

Per què van venir a Catalunya?

El meu pare ja havia tret la plaça d’institut i, posteriorment, se la va treure la mare. Era per un any. Podia escollir entre les Canàries, el País Basc o Catalunya. Vàrem escollir Sant Feliu perquè teníem família a Calonge i també a la Cellera.

Un canvi d’univers?

Un canvi absolut, radical. Primer la llengua. Ens va sobtar moltíssim que ningú parlés castellà. La primera classe va ser en català. Jo treia excel·lents en tot i vaig suspendre una assignatura. Per mi va ser un drama! El mar, al costat, era màgic; la ciutat era moderna i estressant a la vegada, amb la dinàmica del turisme, com a Platja d’Aro, en confrontació de l’Extremadura rural, tranquil·la, gens conservadors perquè era obrerista. Sí, vaig literalment canviar d’univers.

Quin records té de la seva infància?

Els pares es van traslladar a Coria, un poble d’Extremadura. Una ciutat al costat del riu Alagón, amb plantacions de tomata i tabac. Molts records del camp, de les cigonyes. Una infància lluminosa amb un vida difícil però més senzilla.

Un record potent, poderós?

Recordo, de molt petit, acompanyar la meva mare a donar classes de nocturn a l’institut, molt i molt tard, a la nit. La mare ens posava en un raconet i jo quedava meravellat!

Això de la docència ve de família?

Sí, es varen conèixer a la universitat de Salamanca. Un estudiava física i l’altra química. Van ser professors d’institut durant molt anys a IES Sant Elm. Som sis germans.

Una nissaga de professors?

Sí. No només els meus pares eren professors, ho eren els meus avis, els meus oncles, molts dels meus germans són mestres i també tinc tiets que ho són. I, a més, tots de ciències. Matemàtics, físics, químics, enginyers navals i de telecomunicacions! El meu somni absolut era ser professors i, si fos possible, a la Universitat.

És l’ovella negra, doncs?

La meva rebel·lió adolescent, una mica com a reacció, va ser fer lletres. Jo vaig fer llatí, grec, història de l’art. Aquesta rebel·lió no era tant per no ser professor sinó per oposició a no ser matemàtic. I això que se’m donaven molt bé! La paradoxa, però, és que a la Universitat la primera assignatura que vaig impartir fer va ser la d’estadística. El meu pare em va dir llavors: “El destí et persegueix!”

Com es forma, ideològicament?

Jo arribo a la Universitat amb 17 anys perquè anava un curs avançat. Recordo que em vaig proposar com un deure definir-me políticament. Va ser un procés conscient. Em calia un corpus ideològic. Vaig llegir, documentar-me i parlar amb gent per definir-me. No va ser passional sinó analític. Volia tenir clar a qui votar en fer 18 anys. Vaig tendir cap a l’extrema esquerra. Era l’època de l’OTAN, de vagues importants. Era un activista que encara no militava.

Els seus pares es van significar políticament?

No puc parlar d’èpica republicana, però sí que estaven significats políticament i no precisament a favor del règim.

El varen influir, ideològicament?

No, era una militància silenciosa. Hi ha coses que saps després. A mi em va marcar la Universitat, els pares es van mantenir neutrals amb nosaltres. Als meus pares els agraeixo moltes coses, però especialment que ens hagin deixat modelar la nostra personalitat.

I el seu pas a la socialdemocràcia, al PSC?

Volia transformar la societat. El meu contrast va ser el món local, del qual també era molt crític. Se’m va plantejar: si tens claus, perquè no les apliques? I vaig rebre l’oferiment d’anar al PSC de Sant Feliu com a independent, on vaig estar a Urbanisme. És en aquest contrast entre la visió ideològica i la pràctica que vaig veure que res era tant senzill. Em va semblar la Universitat de la vida. Mai he après tant. Va ser una cura d’humilitat. Ningú pot transformar res si no és capaç d’escoltar, aprendre i generar aliances. Em va servir per visualitzar la complexitat. I d’aquí l’admiració que sento pels gestors locals, avui injustament maltractats. Un regidor és un petit heroi!

Quan es va fer militant del PSC?

Vaig tenir una crisi de fe al voltant de l’extrema esquerra. A mi em va costar molt d’admetre que a l’altre costat del pèndul l’horror era igual o superior al que jo m’oposava.

Ara el PSC està immers en una profunda crisi. Com ho analitza?

El PSC pateix tres mals alhora i tots tres molt importants. Es troba davant d’un problema multiorgànic. La primera és la crisis de la socialdemocràcia, que és global, perquè no ha evolucionat amb els temps i ara és molt semblant al discurs liberal moderat. No té espai propi. La segona: una crisi d’identitat de relació entre Catalunya i Espanya, el debat territorial. El PSC neix com un moviment municipalista, crec amb les vagueries, contràriament a molta gent. No hem assumit i interioritzat el debat territorial. Ha de trobar un nord. El PSC no és vist com el defensor dels interessos de Catalunya. Finalment, la crisi dels partits. Penso que ens cal una segona transició democràtica.

Vigili que la transició és tabú. Alguns la consideren modèlica!

Aquest model ha donat molts fruits, estem millor que abans, això és cert, però les contradiccions d’aquest model són tant evidents que cal una reformulació del sistema que hem creat. I penso que el PSC ha de contribuir a aquesta segona transició democràtica.

Leave a Reply

Your email address will not be published.

Verificació (no es una màquina) * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.