Arribats de tot arreu

Arribats de tot arreu

Tom Sharpe explicava que va ser un amor a primera vista i ho va fer d’una manera molt gràfica: “Fa uns anys vaig venir a Barcelona a fer una roda de premsa i vaig preguntar a l’editor i a l’agent si coneixien algun hotelet on pogués descansar. Em van recomanar l’hotel Llevant, aquí a la Costa Brava. Amb la meva dona, vam passar-hi uns dies; un any més tard, un mes; l’altre, dos mesos, fins que m’hi vaig quedar cinc mesos a l’any.” Era el 1989, i d’aquella pregunta en va sortir un canvi de vida. Tal com va declarar Carme Verdaguer, directora de l’establiment: “Aquí va trobar la tranquil·litat necessària per escriure. Venia a finals de tardor i respirava calma. Demanava una habitació i una taula amb vistes al mar.” A més, hi havia un segon factor: malalt crònic de diabetis i sense refiar-se dels metges anglesos, havia arribat a dir: “Si m’hagués quedat allà, m’hauria mort abans.” Va trobar en la sanitat catalana, sobretot en la gironina, una assegurança per allargar la vida. No va ser casualitat que en el moment de fer testament deixés el llegat documental a la seva metgessa, que alhora havia exercit de mà dreta, Montserrat Verdaguer. Extravertit i parlador, sense problemes per trobar amics amb qui fer-la petar, va quedar tan captivat per aquest tros de costa que el 1995 va comprar una casa, al número 6 del carrer Homer de Llafranc, on es va a instal·lar permanentment i va escriure tres de les seves millors novel·les, Wilt s’ha perdut (2004), Els Grope (2009) i L’herència de Wilt (2010). Mestre de l’humor negre, lluitador en mil batalles –quan va denunciar l’apartheid el van tancar a la presó a Sud-àfrica–, les persones de Llafranc que el van conèixer el recorden com un anglès simpàtic, sorneguer, cordial, iconoclasta, foteta, a qui agradaven el whisky i els puros.

Algun crític ha qualificat l’obra de Sharpe d’una sàtira contra l’ortodòxia, una ortodòxia que uns anys abans, i al mateix escenari, havia trencat Tomás Cervera, fill del bar Sport de Palafrugell, que va saber viure i va convertir un dels locals que va obrir, Chez Tomás, –l’altre era el Madame Zo-Zo– en un punt de festa i trobada, la meca de la bohèmia encarnada. Obert des de les vuit del vespre fins a les vuit del matí, amb aires tocats pel menfotisme i la gatzara, s’hi reunien des dels cantants d’havaneres fins a gent de l’espectacle com La Chunga, Joan Manuel Serrat, Antonio Gades, Marisol i Carmen Amaya. Les dues mascotes del local, un lloro i un mono, van acompanyar artistes, intel·lectuals, noctàmbuls i pintors, entre altres, Modest Cuixart, que va trobar entre aquelles parets la cura a una ànima ferida. Autor internacional, integrant de Dau al Set que havia triomfat al Brasil, França i els Estats Units, l’amistat amb Ramón de Batlle i la seva esposa, Juanita, el va ajudar a superar un problema matrimonial comprant una finca coneguda com a mas Joals, a Riudellots de la Selva. Una casa reformada per Jordi Vidal de Llobatera que es va convertir en base d’operacions de les escapades a la costa que el portarien a conèixer Tomás Cervera, el seu introductor d’ambaixadors en els ambients cultes i bohemis d’una costa que trencava les prohibicions i acabava les nits amb esmorzars de peix a la platja quan ja era clar. Hores de disbauxa en les quals va trobar l’estimació de nous companys i amics i la que seria la segona dona, Victòria Pujoldevall, una estudiant arribada de Londres que va conèixer a Platja d’Aro. Va ser Tomàs Cervera qui li va recomanar comprar una vil·la atrotinada i amb molta història, una creació modernista de Puig i Cadafalch coneguda com es xalet de Can Mario, que va reformar i convertir en un espai de creació, en el qual va viure fins a la mort.

No gaire lluny d’allà, Rodolfo Candelaria, un viatger i artista nascut a El Paso (Texas), que gràcies a una beca que li va concedir l’exèrcit americà per haver lluitat a la guerra de Corea havia estudiat a Mèxic i Oxford, a principis dels anys cinquanta es va establir a Begur. Després d’una experiència fallida a Màlaga, el 1958, es va quedar definitivament a Calella de Palafrugell, on seduït pels pescadors, les cosidores, el paisatge, es va convertir en un veí més del poble. Se’l podia veure amb el cabàs anant a comprar a mercat, un pintor de línies característiques que relaten l’estreta vinculació amb una comarca i una ciutat, Palafrugell, a la qual l’any 2000 va cedir el fons personal, 300 quadres i 2.000 dibuixos. Tal com va escriure Gerard Prohias, “no se sap si Calella ha inventat Candelaria o si és Candelaria qui ha inventat Calella”.

El que es va reinventar a si mateix va ser Àngel Planells, fill de la fleca pastisseria que el seu pare tenia a Cadaqués, autodidacta i amic de Dalí, que tot i ser un dels surrealistes més importants de Catalunya, ha patit pobresa i oblit. El 1930, seguint la tia Quimeta, que s’havia casat amb un mariner de Blanes, la seva família es va traslladar al poble de la Selva i després, a Barcelona. Planells, que era un home especial, va gaudir amb el surrealisme, va escriure manifestos irreverents i avantguardistes, va pintar paisatges habitats per ombres i figures estrambòtiques, va practicar l’escriptura automàtica i, acabada la guerra civil, va haver d’utilitzar un pseudònim per poder viure. En una entrevista que li va fer Miquel Pairolí, reconeixia que amb la pau de Franco va haver de pintar allò que els nous rics del règim i els petitburgesos de tota la vida consideraven com a súmmum de l’expressió pictòrica, les marines decoratives, els paisatges impecables, els retrats tan reals que semblava que al personatge se’l podia tocar. “Viure com a pintor és molt humiliant –es queixava–; val més posar una parada de cacauets a la Costa Brava o, si no, de gelats.” Una frase resumeix la seva vida: “He nascut pobre i moriré pobre perquè he cregut sempre en l’art.”

Qui va arribar pobre però es va convertir en una de les figures universals va ser Ronald Brooks Kitaj, artista inclassificable relacionat amb l’Escola de Londres i amb el pop art britànic, que com va escriure Josep Vicente: “Va arribar a finals dels anys cinquanta que ell i la seva primera muller rondaven els vint-i-cinc. Un seu atzar els va dur a Catalunya. Vingueren com nàufrags d’arribada, a aquell Sant Feliu, i se n’enamoraren. Joves, trobaren un lloc de gent vençuda però no derrotada, encara senzilla i generosa, que era feliç d’acollir-los. Eren pobres, enters, senzills, humils.” L’èxit el va fer tornar a la Costa Brava, aquest cop va comprar una casa solemne a la capital ganxona, on va viure fins al 1983. El blau intens de les seves obres ens transporta al mar de la Costa Brava.

Font de la notícia: el punt avui

Leave a Reply

Your email address will not be published.

Verificació (no es una màquina) * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.