Segons Informa El Punt Avui Hauran coincidit durant quatre mesos a terres gironines dues exposicions de la col·lecció Carmen Thyssen: a la Fontana d’Or, seu del Caixafòrum Girona, on encara es podrà veure fins al 6 de gener del 2013, i al monestir de Sant Feliu de Guíxols, que clausura la seva aquest pròxim diumenge, després d’haver estat prorrogada per la gran acceptació rebuda, que ha atret des de l’estiu passat a les sales més de 25.000 persones. Totes dues prenen com a fil conductor la pintura de paisatge, molt ben representada en la col·lecció de la baronessa, amb obres datades des de mitjan segle XIX fins a la primera meitat del segle XX, és a dir, un recorregut que abraça des del naturalisme a les avantguardes. És, de fet, una sola exposició organitzada simultàniament en dues ciutats, no només pel fet que molts dels noms es repeteixen d’una selecció a l’altra (Martí i Alsina, Graner, Meifrèn, Amat, Tàpies, Cuixart, Maximilien Luce, Bonnard, Gauguin), sinó també perquè, a pesar d’haver estat encomanades a diferents comissaris, Juan Ángel López-Manzanares a Girona i Pilar Giró a Sant Feliu, comparteixen un mateix discurs que arrenca amb l’avui ja ineludible sentència d’Oscar Wilde segons la qual “la vida imita l’art molt més que no l’art imita la vida”. Abans que Wilde plantegés aquest gir revolucionari a l’assaig dialogat La decadència de la mentida, el paisatge bé podia passar per una construcció divina que l’artista s’oferia servilment, segons la seva particular destresa, a imitar damunt la tela com si treballés damunt un mirall esquerdat; després d’ell, ja no es podia contemplar ni tan sols una gloriosa posta de sol sense témer ser senzillament davant d’un quadre de Turner de segona fila. “La natura no és cap gran mare que ens hagi engendrat. És la nostra creació”. Ho deia un escriptor convençut –i darrere d’ell tots els altres– que allò que de veritat revela l’art és “la falta de pla de la natura, les seves singulars barroeries, l’extraordinària monotonia, la condició absolutament inacabada”, i a més, plena de dureses i humitats, d’insectes brunzents i basses infectes. Molts anys abans, Baudelaire ja havia elogiat Corot perquè les seves obres tenien el do de la unitat, que és, deia, “una de les necessitats de la memòria”, i que davant la naturalesa no hi havia altra cosa a fer que reconstruir-la i ordenar-la. Al capdavall, quan Leonardo va establir que “la pintura és una cosa mental”, ja estava advertint que mai podríem passejar ni pels boscos ni pels carrers dels nostres quadres si no era en somnis.

Aquesta, doncs, és la tesi: que el paisatge és sobretot una producció cultural, una convenció deutora dels gustos de cada època, com ho són el mobiliari o alguns adorns de perruqueria, i com a tal producte aboleix fronteres amb la força d’una mercaderia consensuada per la moda, des del sublim de la ruïna i els mars procel·losos dels romàntics, al pintoresquisme dels ramats de xais, i així fins a la matemàtica dels parcs, a la inquietud de la nit i al caos planificat del cosmos en la seva totalitat. Hi ha, així, tant en l’obra dels pintors catalans com en la dels europeus contemporanis amb les quals es confronten a les dues exposicions, profusió de pastors i bugaderes, minúsculs i quasi inadvertits enmig d’unes vegetacions frondoses travessades per caminets i rierols, i barquetes sotsobrant en unes marines d’acer quasi sempre tempestuoses i hivernals, i caminants solitaris a la llum de la lluna, crepusculars i enigmàtics, i jardins urbans i patis florits a propòsit per al te i la migdiada, i penya-segats abruptes en platges desemparades, i carrers amb profusió d’ombrel·les i aparadors, i alguna fantasia oriental o veneciana, i més d’un núvol i una ombra oliosa i blavissa sota la llum inclement del migdia.

Però això sol no explica el gaudi que procuren moltes de les obres reunides, des dels fabulosos nocturns de Meifrèn o Urgell a l’exuberància colorista d’Anglada Camarassa, des de la pinzellada d’ala de papallona amb què Monet fa vibrar els seus rosers de Giverny, al nus a la gola davant el marronós, insípid, mortuori Paisatge buit de Zoran Music. No hi falten alguns descobriments sensacionals, com la nena balthusiana, innocent i sinistra, que es gira just abans d’abandonar el tocador en el quadre de l’interiorista avui més aviat intolerablement versallesc que era Maurice Lobre, o la poètica victoriana de John Atkinson Grinshaw, pintor de llunes i de fades, o el sempre gratificant retorn al vell Pissarro, a l’avui oblidat Le Sidaner, i a Rousseau, Gauguin, Bonnard, Braque, i és clar, també a Nonell i Mir, a Rusiñol, Torres-García, Miró i Tàpies. Perquè aquestes dues exposicions també són això: una visita enlluernada, devota i rendida a alguns mites inamovibles de la història de l’art.