I no estava mort, ni de bon tros

I no estava mort, ni de bon tros

Segons Informa El Punt Avui Ben acompanyat pel seu nét Dani a la guitarra, les seves nebodes Laura i Susi a les veus, i altres familiars i hereus de l’autèntica rumba catalana –“Una música nostra per al món sencer”, com va dir el mestre–, fins a completar un imponent septet, Peret va presentar dimarts a l’hostal La Gavina de S’Agaró el seu últim espectacle, Música contada. El lloc era magnífic, una acollidora terrassa amb vistes al mar que només presentava un parell d’inconvenients: la humitat ambiental va obligar a afinar les guitarres més sovint, però aquest és un mal menor respecte a la fressa ambiental que arribava de l’exterior en forma de trompeta i sarau nocturn. En qualsevol cas, Peret és molt Peret i li sobren forces per lluitar contra els elements i les adversitats, als seus 77 anys i després de mig segle voltant pels escenaris i component i gravant algunes de les millors cançons de la nostra música popular recent.

Amb uns 20 minuts de retard respecte a l’hora prevista, Peret va sortir sol a l’escenari, de negre, amb la imatge imponent de patriarca que li ha anat creixent amb els anys, com la barba blanca. Amb un grapat de papers a la mà, que se suposava que havien d’incloure el guió narratiu d’aquesta Música contada, va començar amb una disculpa innecessària pel retard i mostrant la seva confusió, no se sap si real o de conya, per la incompareixença dels seus acompanyants a l’escenari. Finalment, van sortir tots, amb guitarres espanyoles, teclats i baix elèctric, i la primera lliçó va consistir a explicar com han de sonar les palmes de la rumba catalana, amb temps i contratemps. Per exemplificar-ho, van tocar Lola, la primera cançó que va editar en disc Peret, el 1963, en l’època en què actuava tot sovint en un petit bar de la localitat maresmenca de Calella, i tot seguit La noche del hawaiano, que va provocar les primeres reaccions d’entusiasme entre el públic que omplia la terrassa.

Òbviament, l’espectacle es diu Música contada perquè Peret aprofita per explicar unes quantes coses sobre la seva carrera i la seva vida, l’origen de les seves cançons i la raó de ser de la rumba catalana. Per exemple, va dir que Belén, Belén va néixer el 1965 quan actuava al mític local madrileny El Duende, regentat per Pastora Imperio i Gitanillo de Triana. La Belén en qüestió era una hostessa de vol que freqüentava el tablao i Peret li va compondre la cançó a petició dels seus companys de tripulació i nocturnitat. I va aclarir que Una lágrima no és una composició seva, sinó l’adaptació d’un vals. Pensant en tu no la va escriure pensant en ningú, sinó com a resposta al repte que li va plantejar un dels seus palmers: havia de fer una cançó a partir de la paraula llençols. I així va sorgir: “Els llençols encara conserven el teu perfum…”

A continuació van sonar la gloriosa El mig amic, dedicada al seu pare, i És preferible, himne a l’optimisme darrere del qual hi ha tota una història real de gelosia i bogeria. En la llengua dels gitanos va cantar Chaví, i després va cedir protagonisme a les dues coristes perquè brillessin com a solistes excepcionals a Me’n vaig a peu (Serrat) i el tango Nostalgias (“Quiero emborrachar mi corazón…”), respectivament.

La romàntica El jilguero va donar pas a dues de les seves cançons més reivindicatives: Que disparen flores, “dedicada” als polítics –“que Déu els doni saviesa, forces per servir al poble i, sobretot, honradesa”– i Que levante el dedo, un cant contra la hipocresia dedicat a les dones que venen el seu cos. Jalamandrú i La chabola van preparar el terreny per als èxits incontestables, Saboreando, l’eurovisiva Canta y sé feliz i la més esperada de la nit, Borriquito, cantada per tot el públic present, sense distinció d’edats.

En la recta final d’aquest concert impecable, que va arribar a les dues hores i mitja, Peret va cantar Los ejes de mi carreta, del seu admirat Atahualpa Yupanqui; Dolça Catalunya, que cantava el seu pare mentre s’afaitava; Soy la rumba, per si en quedava algun dubte; i Ni fu ni fa, que va cantar a petició d’un espectador, tot i que, aparentment, tenia alguns problemes per recordar aquella lletra antològica que diu així: “A mí las mujeres, ni fu ni fa.”

I entre bromes i una interacció constant amb l’audiència, Peret va rematar la seva nit triomfal a La Gavina recordant que, quan ell va deixar la música per dedicar-se a l’Església, molts es van pensar que havia mort i van voler usurpar els seus drets legítims com a pare de la rumba. Però ell no estava mort, no, no, com canta en El muerto vivo, i ho continua demostrant en cada actuació. Per acabar, Gitana hechicera, la seva declaració d’amor a Barcelona. Que gran que és Peret!

Leave a Reply

Your email address will not be published.

Verificació (no es una màquina) * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.