Senzill i efectiu

Senzill i efectiu

Segons Informa El Punt Avui La veu esparracada, molt particular i, per això, fascinant, de Concha Buika va captivar de bon començament el públic que va assistir al concert que la cantant mallorquina va oferir divendres en el marc del Festival de la Porta Ferrada. Buika, renovadora de la copla, que porta al terreny del flamenc de manera irresistible boleros i ranxeres i que l’any passat va publicar el recopilatori En mi piel, va obrir el recital amb Sueño con ella. Va ser dels pocs temes que va mantenir fidelment l’ordre de la llista de cançons que es preveia que oferiria. El primer tema el va interpretar en format trio, juntament amb un pianista immens com Ivan Melón Lewis, un dels trumfos de la formació i que ja fa uns anys que acompanya Concha Buika, així com el percussionista Ramón Porrina al calaix. De seguida va sorgir l’espontaneïtat de Buika, que li permet guanyar ràpidament el favor del públic, que divendres era més aviat reduït i omplia mitja grada de l’Espai Port. Mi niña Lola va ser l’excusa per completar el quartet amb el contrabaixista Toni Cuenca. El plantejament era senzillíssim, però efectiu, deixant un marge amplíssim per a la improvisació tant de Buika –fidel al seu costum de retratar els seus companys d’escenari en plena actuació–, com d’Ivan Melón, que llançava un doll de música al públic des del seu piano, mentre Porrina i Cuenca es mantenien en un discret segon pla. “No som valenta per xerrar, però sí per cantar”, va dir la menuda Buika, i gairebé tot seguit va dedicar la tercera cançó de la nit, una de títol i lletra gamberra com Jodida, pero contenta, “a totes les dones jodidas però contentes que hi ha a la graderia”, una dedicatòria que, després de les paraules escopides per la indigna diputada Andrea Fabra (PP) l’altre dia, prenien un nou i explícit significat. Volverás, El último trago, la fantàstica No habrá nadie en el mundo, Sombras, Mentirosa o Ojos verdes van anar sonant, i a cada tema, la cantant anava fent més seu el públic. Tot i això, en el recital no hi va haver l’energia experimentada en d’altres ocasions, aquella sensació que fa que un concert sigui únic. La qüestió públic mereix un apart, perquè si bé la majoria sabien què hi anaven a fer, d’altres es van dedicar a fumar a la graderia o a comentar la jugada com si fossin al sofà de casa seva. O si no, desenfundaven mòbils i càmeres, i els feien funcionar sense compassió ni respecte per ningú. Quina és la part que no entenen de la gravació que sona pels altaveus abans de l’inici de l’espectacle?

Leave a Reply

Your email address will not be published.

Verificació (no es una màquina) * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.