Nascut a Buenos Aires el 1920, de pare català i mare francesa, Alberto Fabra i Foignet va viure a Barcelona des del 1923. Juntament amb Ramon Rogent i els germans Javier i José Vilató –aquest últim, conegut com J. Fin–, nebots de Picasso, Fabra va formar part del primer grup de pintors de l’avantguarda de postguerra a Catalunya, que va exposar el 1943 a les Galeries Reig de Barcelona. Dos anys després, Fabra va marxar amb els germans Vilató cap a París, amb les primeres beques donades per l’Institut Francès de Barcelona. Hi van anar per un any, però tots tres es van establir definitivament a la capital francesa, deixant un buit a Barcelona que va ocupar el grup Dau al Set.

A París, Fabra es va instal·lar al taller de l’escultor Pablo Gargallo i es va integrar de seguida en l’activa vida artística de la ciutat. A mitjan anys seixanta, deixa enrere l’art figuratiu per investigar en les seves primeres abstraccions, que es consoliden en el període representat a l’exposició de Santa Cristina: una explosió arrauxada de color en què la seva veu creativa s’allibera absolutament. (ElPunt)