A tot ritme i amb pilot automàtic

A tot ritme i amb pilot automàtic

 

Sant Feliu de Guixol

Segons Informa El Punt Avui The Original Blues Brothers Band fa molts anys que està en ruta oferint vigoroses versions d’alguns dels greatest hits i estàndards del soul, el blues i el jazz. Són una formació farcida de veterans, músics bregats que funcionen com una maquinària perfecta dalt dels escenaris fins i tot trenta-dos anys després de la traumàtica mort de John Belushi. D’aquella formació baptismal en resten encara dos integrants, Steve Cropper (guitarra) i Lou Marini (saxo), músics d’impressionant currículum que es fan acompanyar per no menys brillants i experimentats instrumentalistes de suport orquestral al tàndem agitador que formen actualment Rob The Honeydripper Paparozzi i Tommy McDonnell (emuladors dels fundacionals vocalistes Belushi-Aykroyd), ara amb la incorporació del little brother Bobby Sweet Soul Harden. I així, al peu del canó, l’onzena de blues brothers actuals van irrompre dimarts a la nit a l’escenari de l’Espai Port del Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, per reivindicar que encara continuen sent un emblema del més pur rhythm and blues.

No sabem si afectats encara pel jet lag –van arribar provinents de Sèrbia a les cinc de la matinada del mateix dia del concert–, però la seva entrada no va ser allò que se’n diu fulgurant (amb un retard considerable, a més). Ni les notes de les tres peces instrumentals amb què van obrir el concert –les enèrgiques Green onions, Peter Gunn i Soul finger– van servir per fer vibrar el públic intergeneracional que omplia les grades, entre ells un espectador vestit al més pur estil blues brother (barret i vestit negre). Va costar, però de mica en mica, sobretot a partir de l’entrada a escena del vocalista negre Bobby Harden, que va pujar una marxa amb la cançó Flip, Flop, Fly, el ritme va anar in crescendo i el grup es va acabar ficant el públic a la butxaca a mig concert. I és que són tan bons i toquen amb tanta professionalitat, que quasi no ens vam adonar que molta estona anaven amb el pilot automàtic.

El punt d’inflexió va arribar amb la versió de Shotgun blues, una de les cançons més estimades per John Belushi i que Rob Paparozzi va engrandir sobretot amb un llarg i impressionant solo d’harmònica (des d’allà dalt del cel o on sigui, segur que el seu big brother va aplaudir). A continuació van venir seguides les millors cançons de la nit: Knock on wood, Minnie the Moocher i, ja amb el públic dempeus, Sweet home Chicago i Soul man. Una sèrie de bisos, on no va faltar l’emblemàtica Everybody needs somebody, va cloure amb una ovació un concert d’una hora i mitja pelada.

El dia abans, en una entrevista, Tommy McDonnell ens havia advertit que es presentarien com “un tren de bojos, descarrilat i en plena baixada” que ningú no podria aturar. Deixem-ho que van demostrar ser un tren amb molta marxa on a la caldera de la locomotora negra vam trobar a faltar aquell foc passional que emanaven Belushi i Aykroyd. Amb tot, no sé si encara estan “en missió de Déu” com pregonen tot fent referència a aquella frase lapidària del film Granujas a todo ritmo (The blues brothers, 1980), que els va fer famosos, però sí que encara tenen prou corda i taules per continuar propagant la seva particular espiritualitat musical, que encara aixeca passions.

Leave a Reply

Your email address will not be published.

Verificació (no es una màquina) * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada