ENS DEIXA EN “MET DE LES ULLERES”

ENS DEIXA EN “MET DE LES ULLERES”

Segons Informa Radio Sant Feliu La mort d’en Met (Joaquim Masferrer Macaya) a l’edat de 88 anys, s’afegeix a les pèrdues de personatges característics i singulars de Sant Feliu de les darreres setmanes.
Home de perfil únic i ganxó que durant tota una vida ens hem pogut creuar pels carrers i que deixa un buit considerable en el paisatge quotidià de Sant Feliu de Guíxols.
En Met era un home de mar i un cantaire de taverna dels quals, a mitjans del segle passat, es podia trobar a qualsevol de les tavernes que han donat renom a Sant Feliu. No calia insistir gaire per escoltar la seva veu potent que es disparava a través de pinyols d’una potència considerable que perseguia els tons lírics dels tenors als quals admirava.
Els qui hem tingut el privilegi d’escoltar-lo de viva veu, hem pogut contemplar com encongia el coll per controlar els greus de les cançons i com l’estirava per impostar les agudes refilades mentre el seu rostre s’enrogia, els seus braços s’estenien i les mans dibuixaven les cançons en  l’aire com si es tractés d’una interpretació similar a les de les grans figures admirades, com Marcos Redondo, quan trepitjaven l’escenari del Teatre Vidal.
Home de gestos pausats, gens elàstics, i de vista molt deficitària, en “Met de les ulleres” feia veritables esforços per intuir els espais per on es desplaçava i s’havia de fer una composició, a través dels sons i les figures borroses, de l’entorn immediat en els seus itineraris camí del port, la barana de mar o el passeig. Aquesta mena d’aïllament forçat,  podia donar la sensació de que era una persona tancada però, en realitat, li agradava conversar, relacionar-se i prestar-se a la collonada típicament ganxona amb els amics i coneguts. Situat en un ambient a mida, s’obria com els musclos a l’olla i es transformava en una persona molt divertida, i encara més quan provocava o embocava en una discussió entre periquitos i culés.
A través de les seves vivències ens va donar la possibilitat de viatjar en el temps a l’interior del Sant Feliu popular de la postguerra, essent un autèntic pou d’anècdotes. Amant de les converses picants, ell mateix explicava o bé era el protagonista central de  divertides situacions, la divulgació de les quals només pertanyen al petit comitè de companys de xefles que solien organitzar excursions festives més enllà d’Els Burots, una mena de sortides més o menys programades des d’El Corsari i l’antic Chic Bar amb destí a les rutes que discorrien entre Palamós i La Bisbal, preferentment..
Ens ha deixat, doncs, un ganxó entranyable immortalitzat en alguna de les cançons de taverna que sonen a l’estiu a Sant Feliu, de les quals en tenia constància i s’acostava a l’escenari per escoltar el passatge del qual ell n’era el protagonista, en aquest cas a la taverna de Can Nou Noè, i ho solia fer amb la mirada al terra, concentrat, amb una mà que sostenia el canell de l’altra a l’esquena, caminant amb una cadència molt particular, la d’en Met de les ulleres, el nostre Met entranyable que ens ha deixat una mica més sols tot i que, segurament, sempre ens acompanyarà el record d’aquest pescador i cantaire carregat de bonhomia i de bons sentiments que ens creuàvem per aquells carrers del barri de Tueda d’anada o de tornada del port de Sant Feliu.
* A les fotos podem veure en Met amb en Josep Mont a la guitarra i en Juanito Bou “Currillo” en un sopar i una altra foto amb l’Esteve Junqué “Paiella” en López i un jove Pere Molla:

Leave a Reply

Your email address will not be published.

Verificació (no es una màquina) * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.