EL DR. BELTRAN “PETA” LA SALA D’ACTES

EL DR. BELTRAN “PETA” LA SALA D’ACTES

Segons Informa Radio Sant Feliu Trobem en el diari El Punt Avui, una crònica a l’alçada de la originalitat de la pròpia conferència que el Dr. Beltran va oferir divendres a la sala d’actes del Museu, continuació de la que ja va oferir el desembre de 2011 en la qual recollia expressions populars de pacients com ara, referir-se a les ferides: una esgarrinxada, pelada, trenc, un trau, un xabec, xulla, tusto o tustarrada, cap esberlat o esbardellat com una magrana, un nyanyo, banya o bossoga, ferides que s’enverinen, que poden fer zub-zub o esdevenir una posterma. Expressions castellanes o sacsones com michelín, rogall, –ronquera–, donar consol –millor que alleujar o aliviar–, granitxada –sarpullit–i recargolament o rampell de ventre –per comptes de retortijón–.
També de genuïnament ganxones com estar botit com un galàpot, tenir rebomboris, esventrellaments, raconades, veixines o panderos.
Quan a aquest segon recull, la crònica diu textualment: “Els tirons i desgarros guanyen presència a les consultes, en detriment de les estrebades o esqueixades als músculs, més nostrades. El doctor Antoni Beltran, que fa anys que anota en una llibreta paraules i expressions populars sobre el món de la salut, va presentar divendres la seva particular diagnosi sobre el lèxic del català mèdic, en una conferència organitzada per l’Espai del Metge Rural de Sant Feliu de Guíxols. Dos anys després del seu debut amb Del rogall al cap-rodo, un centenar de persones van escoltar-se atentament Estrebades, revirades i espunyits… un vocabulari que no hem de perdre.
L’estandardització i els barbarismes han masegat el català popular. Cada cop més, les articulacions es luxen, però ja no es deslloriguen. Les cames s’adormen, per comptes de quedar enravenades. I la llengua perd vitalitat i matisos. Acceptin sinònims com que cada cop més tenim un lèxic més desnerit, nyicris i fet un sist. Un sist –per als que tampoc no ho sabessin– és un jonc de riu, molt prim.
Fa 20 anys, a Sant Feliu, encara sovintejaven expressions del món marítim, com el catxar de les barques massa carregades, aplicades a la poca salut de qui anava catxant. Amb la duresa de les feines al port, al camp, o dècades abans a les indústries sureres, molta gent s’espunyia les articulacions o s’espatllava. En canvi, aleshores, ningú no es quedava KO, grogui, fet caldopetat. Ni tampoc es ratllaven, s’estressaven o patien mobbing a la feina. Aquests darrers dos casos, però, ara suposen un bon nombre de baixes laborals, apuntava el doctor.
Però a banda de mals i dolors, que n’hi ha de molts tipus –fiblades, burxades, desficis, rosecs, flatos, tibantors o els dolors somorts–, Beltran va aprofitar per fer una repassada a les parts del cos: de la castellana espinilla o canyella, se’n pot dir el séc de la cama, mentre que el múscul del bessó, més grassonet, n’és el ventre. De la ròtula del genoll sempre se n’havia dit cassoleta i aquella part dels dits amb què piquem a les portes no nuen res, sinó que s’anomenen artells. El doctor, que espera encara poder fer una tercera conferència d’aquí a uns mesos, tindria prou material per fer-ne un llibre, tot i que encara amplia la crida a qualsevol persona perquè hi aporti expressions locals que pugui haver passat per alt. El doctor Benjamí Pallarès, president del Col·legi Oficial de Metges, va fer notar que el lèxic prova la “saviesa popular increïblement científica” dels avantpassats. I li va oferir suport per editar-ne la compilació”.

Leave a Reply

Your email address will not be published.

Verificació (no es una màquina) * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.